El contrapàs de la Mort
pel laberint més retort
oscil·la,
enmig de torres i murs
sense espiells ni defensa.
Somortes flautes, llaüts,
veus d'orgue, ritmes perduts,
s'encreuen,
com un daurat llampegueig
entre escorrims de la pluja.
Vaivé de formes llisquents
en blanc i en negre, silents
es gronxen,
prop del roser envellutat
i els cards de flor sumptuosa.
Els falciots sens remor,
pels arcs d'antiga esplendor,
dibuixen
grinyols en el parallamps
i en la cançó de la sínia.
I avança que avançaràs,
la Mort en son contrapàs
d'angoixa,
teixit de sons i penons
en un vaivé que no para.